Avui he llegit al Diari del Treball un article molt interessant de l’Héctor Santcovsky, titulat “Indústria 4.0, crisi energètica i desigualtat: la bifurcació del nou capitalisme”.
En aquest article, Santcovsky analitza com la suposada revolució de la Indústria 4.0, lluny de ser un simple avenç tecnològic, comporta transformacions profundes en el sistema productiu, amb greus conseqüències socials si no s’orienta amb criteri públic. Per aprofundir en aquestes qüestions, li he fet la següent entrevista:
ENTREVISTA A HÉCTOR SANTCOVSKY
Per Tomàs Cascante
Tomàs Cascante (TC): Héctor, comencem pel concepte central. Què entenem exactament per “Indústria 4.0” i per què dius que és una mutació profunda del sistema productiu?
Héctor Santcovsky (HS): Parlem d’un model basat en tecnologies com la intel·ligència artificial, l’automatització, la robòtica i l’anàlisi massiva de dades. Però el que realment la fa una mutació és que aquestes tecnologies canvien de manera estructural com, on i per a qui es produeix, i això té implicacions polítiques i socials molt profundes.
TC: A l’article dius que aquesta transformació no és neutra. Per què no podem veure la tecnologia com una eina neutra al servei del progrés?
HS: Perquè la tecnologia no s’aplica en el buit. Qui la dissenya, qui la controla, i amb quins objectius són factors determinants. Si es deixa en mans del mercat, acostuma a reforçar privilegis i desigualtats.
TC: La “transició justa” és una expressió molt utilitzada però poc definida. Com s’hauria d’implementar realment?
HS: Necessita polítiques actives: formació gratuïta per a sectors vulnerables, reconversió laboral, condicions de treball dignes, i participació social en la governança dels canvis. Sense tot això, la transició és només un lema.
TC: També parles del cost energètic com un coll d’ampolla. Com condiciona això la reindustrialització a Europa?
HS: La crisi energètica ha exposat les febleses del nostre model. Sense energia verda assequible i estable, la reindustrialització és inviable. A més, si no gestionem bé aquest cost, l’acaben pagant els de sempre: les persones i territoris més febles.
TC: Fas referència als ludites. Quin paral·lelisme veus entre les protestes del segle XIX i la situació actual?
HS: Els ludites no estaven contra la tecnologia, sinó contra el seu ús per empitjorar condicions laborals. Avui, els algoritmes i les plataformes poden fer exactament el mateix si no hi posem límits. És una nova forma de precarietat, més sofisticada.
TC: En quina mesura creus que les polítiques públiques actuals van per darrere d’aquesta revolució industrial?
HS: En gran mesura. Les institucions encara no han entès del tot la naturalesa del canvi. L’administració reacciona, però no planifica. Ens cal una nova cultura institucional orientada a anticipar i governar el canvi.
TC: Esmentes tres bretxes: territorial, formativa i generacional. Hi ha risc real de fractura social si no es corregeixen?
HS: Absolutament. Si no reduïm aquestes bretxes, alimentarem el malestar que ja avui canalitzen discursos reaccionaris. I això pot posar en perill la cohesió social i la democràcia mateixa.
TC: La pregunta clau que formules és: “reindustrialitzar per a què i per a qui?” Quina seria la teva resposta?
HS: Per al benestar col·lectiu. Reindustrialitzar no és omplir el territori de fàbriques, sinó generar ocupació de qualitat, reduir desigualtats i garantir sobirania energètica. És una aposta política, no només econòmica.
TC: En aquest context, quin hauria de ser el paper de l’Estat? Com hauria de canviar?
HS: L’Estat no pot limitar-se a ser un àrbitre. Ha de recuperar capacitat estratègica: orientar, invertir, condicionar. Això vol dir revisar la fiscalitat, impulsar la participació pública i planificar amb visió democràtica i de llarg termini.
TC: Finalment, estem més a prop d’un model Silicon Valley o d’un Manchester del segle XIX?
HS: Malauradament, d’una barreja dels dos: el poder tecnològic de Silicon Valley sense responsabilitat social, i les desigualtats del Manchester industrial. Però encara som a temps de triar un altre camí: una societat d’innovació compartida, treball digne i justícia climàtica.
L’entrevista amb Héctor Santcovsky ens recorda que la tecnologia no determina el futur: el determinen les decisions polítiques i socials. La disjuntiva no és entre innovació o no, sinó entre una innovació que exclou o una que construeix societat.
Ara toca triar.
La IA en la administración: ¿para qué y cómo?
