La 24a edició de DOCSBARCELONA oferirà una extraordinària mostra del millor de la producció mundial de documentals, amb una programació de 33 llargmetratges procedents de 33 països del món, 11 curtmetratges i 4 títols de la secció Docs&Teens. Enguany, el festival viurà un format híbrid, que combinarà les projeccions al CCCB i el Cinema Aribau de la capital catalana amb la programació en línia per a tota Espanya amb Filmin com a seu virtual.

“Ens estrenem amb una excel·lent pel·lícula amb un subtext clar: volem donar suport clar i explícit a la cinematografia local”, diu el director del DOCSBARCELONA, Joan González. Així doncs, el festival s’inaugurarà demà, 18 de maig, amb la producció catalana Balandrau, infern glaçat, de Guille Cascante, la crònica d’una de les pitjors tragèdies causades pel vent a la muntanya, quan un temporal va acabar amb les vides de nou excursionistes a Balandrau, al Ripollès. Un film produït per TV3, Lastor Media i Goroka que es basa en el llibre 3 nits de torb i 1 Cap d’Any, del meteoròleg Jordi Cruz, i que s’emetrà al programa ‘Sense ficció’ de TV3 demà mateix.

El 29 de maig DOCSBARCELONA projectarà la seva pel·lícula de cloenda, Dani Karavan, sobre l’artista i escultor israelià, famós arreu del món per transformar l’espai públic amb instal·lacions monumentals. El cineasta Barak Heymann li fa un retrat fascinant i ple d’humor, repassa la seva trajectòria i l’acompanya fins a Portbou, on hi ha una de les seves obres més conegudes, el monument d’homenatge al filòsof Walter Benjamin.

Durant tretze dies, el festival oferirà un ampli ventall estilístic i temàtic. En paraules del cap de programació Tue Steen Müller: “Hi haurà documentals procedents de tot el món i sobre el món en el qual vivim. Social, polític, històric, personal. Tenim documentals que desafien la manera tradicional d’explicar històries – històries que poden fer-nos recapacitar i també fer-nos caure alguna llàgrima. D’alegria o de tristesa. Una truja i els seus garrins, arbres flotants, sopa de llagosta a Islàndia, manifestacions a Hong Kong, moltes pel·lícules des d’Orient Mitjà, colonialisme a Mèxic i Àfrica, un ballarí cubà, Gorbatxov, els drets de les dones, un equip femení de voleibol, artistes, un quiosc a París… pel·lícules per a tots els gustos, menys els dolents!”.

Dinou llargmetratges optaran al Premi al Millor Documental DOCSBARCELONA dins la Secció Oficial Panorama, patrocinada pel canal ARTE i amb un jurat format per Elisabet Cabeza, Jordi Cuixart, Garbiñe Ortega i Petra Seliškar. El festival comptarà amb la també competitiva Secció Oficial Latitud DOCSBARCELONA, amb vuit títols de cinematografies iberoamericanes i Marc Serena, Pere Sallent i Sonia Herrera com a membres del seu jurat. Quatre llargmetratges en Sessions especials, l’espai DOC-U (dedicat al talent documental dels centres d’estudis superiors d’arreu d’Espanya amb 11 curtmetratges i un jurat integrat per Alba Cros, Carolina Ciuti i Heidi Ramírez) i Docs&Teens (dedicada al públic adolescent, en format virtual i amb un jurat jove format per Albert López Ricart, Joaquin Moya, Cristina Malo, Paula Torné i Maria Vilaltella Bosch) acabaran de donar cos a la 24a edició del festival.

El documental català

Amb la producció catalana de la seva programació, DOCSBARCELONA continua apostant per l’inesgotable talent que sorgeix a casa nostra, i per la mirada particular que el nostre cinema dedica al gènere documental. A banda de la pel·lícula inaugural, el festival mostrarà films com Altsasu, producció catalano-basca que signen Amets Arzallus i Marc Parramon, que va trobar finançament a la secció d’Indústria del DOCSBARCELONA el 2020 i que ara arriba a les pantalles amb una mirada íntima a un dels casos judicials més impactants i mediàtics dels darrers temps, que inclou una baralla de bar, acusacions de terrorisme i unes quantes irregularitats en tot el procés penal.

Directora de Game Over o Comandante Arian, la reusenca Alba Sotorra presentarà El retorn: la vida després de l’ISIS, que segueix durant dos anys cinc dones occidentals que, després d’integrar-se a Estat Islàmic, busquen reconstruir les seves vides als seus llocs d’origen malgrat l’estigmatització que pateixen, en una mirada cinematogràfica allunyada de qualsevol prejudici. Sotorra va poder accedir al camp sirià d’al-Roj, i mostra el dur dia a dia de tantes dones manipulades per la propaganda terrorista.

Dos llargmetratges catalans més es podran veure a la present edició de DOCSBARCELONA. Amb un magnífic domini de les eines del truecrime, Ida Cuéllar mira d’aclarir les claus de la misteriosa desaparició a mitjans dels anys 90 del mexicà Jacobo Grinberg, pioner de la telepatia i la neurofisiologia, estudiós del xamanisme, considerat l’Einstein de la consciència. El secreto del Dr. Grinberg es converteix, doncs, en un apassionant thriller amb tocs esotèrics. Finalment, a Llum i llibertat, d’Àngel Leiro, se segueixen diverses històries d’alguns dels 500 escaladors i escaladores que, el 30 de setembre del 2019, van pujar a 131 agulles de Montserrat per recordar els 131 presidents que Catalunya ha tingut al llarg de la seva història. Un projecte que es veurà en una sessió especial, nascut en el context de la repressió judicial espanyola, amb líders socials i polítics catalans a la presó o a l’exili, i en el què art i política es barregen en una impressionant acció que va fer la volta al món.

Gràcies a la col·laboració amb la Diputació de Barcelona, DOCSBARCELONA A PROP portarà El secreto del Dr. Grinberg, Altsasu i una selecció de quatre curtmetratges a 9 poblacions de la província de Barcelona.

El futur del planeta en el punt de mira

Dins la completa programació de DOCSBARCELONA 2021 destaquen mitja dotzena de títols que posen el focus en el medi ambient, les amenaces a la natura i el futur del planeta. Una d’elles, Gunda, suposa el retorn al festival del prestigiós cineasta rus Viktor Kossakovsky després de presentar-hi Aquarela fa dos anys. Amb producció de l’actor Joaquin Phoenix i rodada en blanc i negre, Gunda observa un grapat d’animals d’una granja, entre ells la truja que dóna títol al film i dues vaques (una d’elles empordanesa), i té la intenció de conscienciar el públic sobre les condicions de vida i l’explotació dels animals destinats al consum humà, qüestionant l’ètica de la indústria agroalimentària. El documental espanyol Lobster Soup, de Rafa Molés i Pepe Andreu, ens porta fins al poblet islandès de Grindavík, per presentar-nos alguns dels parroquians del petit bar Byggjan, on cuinen una de les millors sopes de llagosta del món, i que és l’epicentre social de la localitat. La pel·lícula reflexiona sobre com el turisme, que ha convertit Islàndia en destí de moda, amenaça l’essència de l’estil de vida dels seus habitants. 

Amb premis al Cinéma du Reel, al Docudays UA International Documentary Human Rights Film Festival i al FICUNAM, es podrà veure la impactant Taming the Garden, dirigida per la georgiana Salomé Jashi: un salvatge poema visual que plasma la lluita entre la natura i la crueltat humana, a partir de l’afició d’un exministre georgià que col·lecciona arbres centenaris, arrencant-los del seu hàbitat natural i destruint el paisatge. I a Playing with Sharks, de Sally Aitken, es segueix l’extraordinària vida de Valerie Taylor, pionera del submarinisme (i assessora d’Steven Spielberg durant el rodatge de Tiburón) que va transitar de la caça de taurons a la lluita conservacionista marina, encapçalant una creuada per canviar la forma de percebre aquests sorprenents animals. Totes elles participen en la Secció Panorama.

A Latitud DOCSBARCELONA, per la seva banda, es projectarà Arica, de Lars Edman i William Johansson Kalén, sobre el judici a la multinacional sueca Boliden, responsable de l’abocament il·legal de residus tòxics a la ciutat xilena d’Arica. I podrem veure també el llargmetratge brasiler The Last Forest, de Luiz Bolognesi. Un al·legat que advoca per la resistència i la consciència ecològica, coescrit per Davi Kopenawa, xaman i portaveu dels ianomami, poble indígena amenaçat per les polítiques de Jair Bolsonaro que permeten les extraccions d’or i la destrucció de la natura.

Les dones a l’Orient Mitjà 

La Secció Panorama del DOCSBARCELONA projectarà un grapat de títols que posen el focus en els països de l’Orient Mitjà, molts d’ells dedicats a dones que pateixen distintes formes de violència. Una d’elles té molts punts en comú amb la ja nomenada El retorn: la vida després de l’ISIS. Es tracta de Sabaya, d’Hogir Hirori, impactant producció sueca guanyadora del premi a Millor Direcció a Sundance 2021, que també parla de la situació d’un grup de dones en un camp de l’ISIS, en aquest cas capturades i forçades a l’esclavatge sexual. El perill de mort planeja sobre el director i les protagonistes del documental, amb petites i heroiques expedicions nocturnes al perillós camp sirià d’Al-Hol, per mirar de rescatar aquestes dones segrestades.

Cap a Egipte viatja As I Want, de la cineasta Samaher Alqadi, que es converteix en una crònica de la irrupció del moviment feminista al país, arran de l’onada de violacions en grup produïdes durant les multitudinàries protestes en plena Primavera Àrab, l’any 2011. Per la seva banda, Children, d’Ada Ushpiz, s’atreveix amb una immersió en el món emocional i psicològic d’una nova generació de palestins, sobretot de noies menors d’edat, que lluita amb coratge contra l’ocupació israeliana.

El mateix xoc generacional, com també el pes del patriarcat i els rols marcats per la religió, estan presents a l’òpera prima del turco Ahmet Necdet Cupur: amb Les enfants terribles obre les portes de casa per parlar dels seus germans, Mahmut i Zeynep. Ell ha de bregar amb el matrimoni de conveniència que ha estat obligat a acceptar; ella decideix saltar-se les imposicions paternes anant a estudiar a la universitat. I els conflictes familiars sobrevolen l’apassionant història de la directora iraniana Firouzeh Khosrovani a Radiograph of a family, Millor documental a IDFA 2020, on recorda la relació a distància dels seus pares per parlar dels conflictes socials a l’Iran des de la Revolució Islàmica del 1979.

I fins al Marroc viatjarem amb Mothers, de Myriam Bakir, que parla d’una altra forma de violència, la que pateixen moltes dones que viuen una maternitat fora del matrimoni, en forma de rebuig i vulnerabilitat extrema. El film reflecteix aquesta realitat amb tendresa, valentia i, també, cruesa, donant veu a la lluita de l’associació Oum El Banine en favor d’aquestes joves mares.

També és immersiva i colpidora Notturno, darrer treball del mestre del documental Gianfranco Rosi (Fuego en el mar, Sacro GRA), guardonat als festivals de Venècia i de Sevilla: el cineasta va passar tres anys entre les fronteres de l’Iraq, Kurdistan, Síria i Líban, filmant tota aquella gent que mira de reconstruir la seva quotidianitat entre guerres, dictadures, invasions i terroristes.

Ja dins la secció Latitud, la catalana Roser Corella signa A Room Without a View, coproducció entre Àustria i Alemanya que mostra la crua realitat de les dones migrants que fan de treballadores domèstiques al Líban, en una forma d’esclavatge amagat.

Equip d’investigació

Si El secreto del Dr. Grinberg juga amb brillantor amb les eines del truecrime, tres títols més poden encabir-se dins els amplis marges d’un gènere que aixeca un indiscutible interès. Un d’ells és El caso Wanninkhof – Carabantes, de Tània Balló: una esperada producció de Netflix que mira de posar llum els mediàtics crims de Rocío Wanninkhof i Sònia Carabantes, que van omplir hores de televisió i pàgines de diaris durant anys.

La intensitat dels reportatges d’actualitat i el periodisme de carrer més compromès és present a Inside the Red Brick Wall, un poderós relat sobre el setge policial a la Universitat Politècnica de Hong Kong al novembre del 2019, durant les protestes estudiantils contra el Projecte de llei d’extradició. La pel·lícula està signada per un col·lectiu anònim (per motius de seguretat) conegut com a HK Documentary Filmmakers.

Art i política amb molta personalitat

A banda de la pel·lícula de cloenda, el festival obre el ventall a altres aproximacions al món de l’art: amb The Man Who Paints Drop Waters, de Brigitte Bouillot i Oan Kim, coneixerem la fascinant i complexa figura de Kim Tschang-Yeul, pintor coreà famós pel patró únic de les seves creacions, la gota d’aigua. A Cuban Dancer, de Roberto Salinas, un projecte que també va formar part de les activitats d’Indústria de DOCSBARCELONA el 2016, seguim la peripècia del ballarí Alexis Valdés quan emigra amb la seva família de Cuba a Florida: el protagonista haurà de trobar el seu camí mantenint les seves arrels mentre intenta integrar-se en un món tan elitista com el del ballet nord-americà.

I una parella d’artistes immortals protagonitzen Truman & Tennessee, o l’apassionant trobada entre dos dels més icònics escriptors de la història: en aquest documental de Lisa Immordino Vreeland, que el DOCSBARCELONA projectarà en una sessió especial, es recrea la relació entre Truman Capote i Tennessee Williams a partir dels seus escrits, amb imatges d’arxiu i confessions interpretades per les veus dels actors Jim Parsons i Zachary Quinto, que revelen obsessions, dubtes i addiccions de dues figures literàries amb vides paral·leles.

Una altra de les sessions especials d’enguany s’acosta a una de les personalitats més fascinants de la història i la política del segle XX. Amb Gorbachev. Heaven, el cineasta ucraïnès Vitaly Mansky va guanyar el premi a Millor Direcció a IDFA 2020: en una conversa plena de qüestions incisives no sempre contestades, Mansky visita l’icònic Mikhaïl Gorbachev per parlar sobre temes com la caiguda del Mur de Berlín o la Rússia de Putin, construint un retrat insòlit i molt humà, ple d’humor, del que va ser líder de l’URSS i premi Nobel de la Pau.

Un altre personatge fascinant, també a la Unió Soviètica, és el mariner lituà Simas Kudirka, protagonista de The Jump, de Giedre Zickyte.  Plena de sorprenents girs, la seva història inclou un intent de deserció l’any 1970, una petició denegada d’asil polític als Estats Units i una acusació de traïció un cop el van retornar a l’URSS. La pel·lícula participa a Panorama, com també ho fa una altra increïble història relacionada amb conflictes geopolítics eterns: a The Witches of the Orient, de Julien Faraut, viatgem al Japó dels anys 60 per conèixer l’èpic relat de la invencible selecció femenina de voleibol, tan popular que havia inspirat sèries de dibuixos animats, i guanyadora de la final dels Jocs Olímpics de 1964 contra Rússia, que va marcar diverses generacions de japonesos.

Filmant contra corrent

Sempre atents a les aproximacions més innovadores al gènere, DOCSBARCELONA proposa també un grapat de llargmetratges que flirtejen amb el risc i les diferents possibilitats que ofereix el llenguatge cinematogràfic, o que fugen de les narracions més convencionals. Ho fa la sorprenent To the Moon, de l’irlandès Tadhg O’Sullivan, autor d’una oda cinematogràfica a la Lluna com a símbol d’universalitat, a partir d’imatges d’arxiu, fragments literaris i una inquietant banda sonora original. I proposa un viatge quasi oníric a través de tot el que el satèl·lit ha significat o suggerit en el nostre imaginari, amb la direcció de fotografia de la catalana Jimmy Gimferrer. A la juganera Le Kiosque, la directora Alexandra Pianelli converteix la seva anciana mare, i el quiosc familiar de París on ha treballat durant dècades, en protagonistes d’un relat tendre i encantador sobre un món a punt de la desaparició. I, filmant amb el seu mòbil, posa el focus al particular microcosmos format per la clientela que es resisteix a perdre el plaer de la lectura en paper de la premsa escrita. A Lamentations of Judas, de Boris Gerrets, es proposa una imaginativa aproximació al concepte de la traïció, centrant el relat en aquells soldats negres d’Angola que van lluitar a la guerra colonial de la Sud-àfrica blanca. El director els compara amb Judes, barrejant història i mitologia bíblica, per parlar d’empenediment i redempció.

I un del plats forts de la secció Latitud DOCSBARCELONA és la sorprenent producció mexicana 499 years, de Rodrigo Reyes, un projecte que també va formar part de la secció d’Indústria del festival el 2019. Proposa una mirada molt particular a la realitat del país, fent un singular paral·lelisme amb l’època de la conquesta espanyola: la realitat quotidiana i violenta d’immigrants i familiars de gent desapareguda o assassinada al Mèxic d’avui, vista des del prisma d’un conquistador del segle XVI que, fora del seu temps, segueix la ruta d’Hernán Cortés i és testimoni d’una barbàrie no tan allunyada de la que es va viure fa quasi 500 anys. I a la mateixa secció veurem el primer film de la costa-riquenya Carolina Arias Ortiz: rodada en blanc i negre i amb una arriscada mirada autoral, el seu Objetos rebeldes parla de la relació de l’ésser humà amb la memòria i amb la mort a través dels objectes. I concretament de les esferes de pedra que nodreixen el paisatge del país i que hi tenen associada molta mitologia al voltant.